Retrat
Sóc d'aquelles dones que no els agraden les parets buides. Si un dia veniu a casa, veureu tot el que hi tinc penjat:
A l'habitació on faig les classes, els retrats que tenen un significat en la meva vida de mestra m'engresquen a continuar: el pare rumiant mots de l'encreuat, la mare collint roses al seu jardí, les filles en les orles dels seus diplomes de carrera; jo, tota pallassa, explicant contes a la mainada o bé indecisa i emocionada estrenyent la mà a algú que ha honorat la meva tasca.
El quarto on llegeixo, està empaperat amb fotocòpies de les il·lustracions que acompanyen els meus escrits: aquarel·les, dibuixos i pinzellades.
Davant del llit de matrimoni, hi ha fotografies actuals: el meu home ajudant la seva mare a fer xip-xap al mar, la filla gran que mira la llunyania davant un abisme, la petita que es contempla les mans després d'una escalada i jo que intento recuperar el temps perdut dins un vestit escotat de seda vermella.
A l'estudi, els rellotges es van parar qui sap quan: només entrar, les nenes encara juguen a la sorra. Si els ulls se te'n van cap a la dreta la cinta va més enrere i les menudes dormen al bressol. Per seguir el film has de tancar la porta; és aquí, al seu darrere on hi ha el primer, i únic, retrat d'en Toni i meu, que està penjat.
Deuríem tenir uns setze anys. Era un matí, d'un dissabte d'estiu. El cap de setmana anterior, tot ballant, vàrem fer plans: decidírem que, el següent, aniríem en tren fins a Barcelona; en un d'aquells combois que tenien una escaleta i un balcó. Ens passàrem el viatge recolzats a la fusta d'aquella diligència, mentre el vent esbullava el meu cabell llis i el cargolava en els rínxols d'ell. Passejàrem pel port i compràrem les nostres primeres aliances de plata en un d'aquells basars. Després pujàrem al funicular i ens enlairàrem fins a Montjuic. Baixàrem la muntanya a peu i arribàrem a la Plaça Espanya ; d'aquesta, seguint pel Paral·lel i girant alguns carrers del Barri Xino, ens atrapà l'altra: la Plaça Catalunya , on molta gent s'hi feia fotografies llançant veces als coloms.
–Si tinguéssim una màquina! –vàrem lamentar, però ens quedaven molt pocs diners i havíem de tornar a casa. Asseguts en un banc, vaig treure un entrepà i ens el partírem. En Toni volia convidar-me a una Coca-cola, però valia un duro i li vaig dir que podíem beure aigua de la font.
No sé si ens adormírem, només sé que la tarda va volar i, encara avui, em veig fent esses a les vidrieres del Portal de l`Àngel, per esquivar petons molt desitjats. Just davant de can Jorba hi ha un rètol amb una oferta de llançament: gran fotografia de 120X90cm a 20$. Només entrar, la imatge de “Love estory” ens impressiona i preguntem: allà mateix les fan i les tenen revelades al cap d'una hora. És en aquell moment quan en Toni obre la cartera i, d'un raconet en surt un bitllet de 100 que, qui sap el temps que el portava , per si un dia hi havia una necessitat...
El fotògraf ens va fer seure de costat i, mig girant l'esguard, ens va plasmar el perfil. Érem tan joves! i corria tant de foc per la nostra sang, que encara avui els ulls es miren i els llavis tenen dos mots a punt de dir:
–T'estimo.
Amb el pòster enrotllat, correm com bojos per la via Laietana fins arribar a l'Estació de França.
I és ben estrany, aquell dia el tren no el vàrem perdre. La fotografia en blanc i negre va ser al capçal del nostre llit durant quinze anys. Estava encolada en una fusta i un vidre subjectat amb grapes li privava la pols. Va ser quan canviàrem de casa que el vidre es va trencar i la fotografia restà a les golfes esperant fins ara fa dos anys:
Sí, després de l'accident –que em va tenir un mes enllitada, un altre en cadira de rodes, dos arrossegant-me amb un balconet i finalment amb crosses– vaig sentir un desig enorme de tornar a pujar a dalt. I, just en obrir la porta de les golfes el vaig veure: l'home, que m'havia vetllat –dormint en una cadira– estava allà, descolorit pels anys, el ressol i les humitats. Em vaig asseure a terra i, a cops de cul, el vaig traslladar fins a l'estudi. La fusta és massissa i pesa, no sé com vaig poder alçar-la. Per uns moments, vaig deixar els bastons i la vaig col·locar, un xic inclinada, sobre la fusta que guarda el radiador. Buscant la llum, asseguda als peus del llit la vaig contemplar i me la miro. Els hiverns ens han esborrat les blanques mans d'aquell agost, però les espatlles romanen juntes i als nostres ulls, hi llueix tanta bondat que voldria plorar mentre ells riuen.
Si un dia veniu a casa, em preguntareu:
–Qui són aquests?
I ells us contestaran.
–Aquests, érem nosaltres.
Rosa mª Pascual