PETITS PENSAMENTS
Era abril, lluïa un dia esplèndid, la temperatura era força bona i, aprofitant que estava sola, vaig decidir fer-me un entrepà al migdia i anar a passar la resta del dia a la platja.
En arribar-hi, vaig poder aspirar aquella olor a salabror que tant m'agradava. Quina meravella d'aigües tan netes i diàfanes!
M'assegué complaguda sobre la sorra prop del mar. No hi havia res que trenqués la
claredat d'aquell cel tan nítidament blau. Era d'aquells dies que tant s'agraeix la quietud, en aquest cas, alterada només per la remor suau de les ones que trencaven silencioses, com si tinguessin por de desfer l'encant.
Crec que és aquesta mena de placidesa la que em convida, com en un somni, a repassar un xic el que havia estat, fins ara, la meva etapa de casada en el meu pas per aquesta aventura anomenada vida.
A mi no m'agrada pas massa pensar en la meva infantesa, ja que no va ser precisament un llit de roses. Sort en vaig tenir del meu caràcter optimista, tot i així degut a la meva sensibilitat, em va marcar força.
Aquests pensaments m'entristeixen, no m'explico com aquest episodi que procuro tenir ben soterrat, quasi sempre sigui el primer pensament que em ve a la memòria, encara que potser gràcies a la experiència viscuda em va servir per formar-me una personalitat prou forta com per afrontar el gran repte que significa la vida...
M'adono que m'estic decantant cap el costat negatiu i – és qüestió de girar full -, no vull pensar-hi més.
Tornant a enllaçar els meus petits pensaments: Crec que pel fet de casar-me tan jove vaig desaprofitar tota ocasió de passar-m'ho bé abans d'assumir la responsabilitat que comporta el formar una família. El fet de casar-me amb en Quim va ser una de les coses més afortunades que em va passar. És un bon noi i molt de casa, com s'acostuma a dir, per a mi potser massa, de tota manera jo me l'estimo molt, encara que tinguem caràcters divergents, fins i tot imagino que, de ben segur, la nostre relació rutlla gràcies a la diferència que hi ha entre nosaltres.
Tot d'una les meves idees declinen envers els meus fills. Ben mirat, tinc uns fills que són una joia... Alguna cosa trenca els meus petits pensaments, obro els ulls, i veig que és un estol de gavines que voleien, algunes ran de mar, que bonica imatge! per uns moments m'hi encanto...
Torno aclucar els ulls desitjosa de retrobar el fil d'allà on ho havia deixat ,perquè em plau repassar les meves coses i torno a pensar en els meus fills.
Els estic pujant amb molta il·lusió, tots tres estudien i em donen més satisfaccions que no pas mals de cap, tot i comprendre que com éssers humans no siguin del tot perfectes.
Els miro de donar una educació força acurada, en això sóc bastant severa, no sé si és que per a mi ho hagués desitjat o és que tinc el defecte de ser massa perfeccionista.
Penso que gràcies a Déu – doncs jo sempre en dono gràcies – que fins aleshores tot m'ha anat prou bé, ja sé, ja sé que soc molt positiva, però, que carai! Jo ho veig així.
De fet, crec i espero que la vida em doni encara molt bones vivències, ja que estar a cavall entre els quaranta i cinquanta anys no veig precisament que sigui l'ocàs de la vida, és més, encara em sento amb prou coratge, ja que tinc un esperit més aviat jovenívol.
El sol ja empal·lideix la tarda, a poc a poc retorno del fugisser repàs dels meus pensaments, els esbardello tots i, amb una mena de recança, m'alço. Tot i ser primavera, la tarda és agradable, càlida, i aquella mar d'ones tan suaus sembla que inviti a ficar-t'hi, cosa que no desaprofito.
Que bé! No hi ha ningú a l'aigua, està fresca i molt bona, quina delícia! Ben mirat, en quedo més que satisfeta d'aquesta tarda, l'he passada molt a gust i ha estat gratament estimulant. Be, és qüestió de tornar a casa, on de ben segur m'espera la meva estimada “troupe”.
Magda Barrios i Serra