El jardí de les meravelles.

El meu jardí, a les nits d'estiu, és com un bosc encantat. El silenci és quasi absolut, tan sols algun grill s'atreveix a trencar-lo. Ahir, sortint a prendre l'aire després de sopar, vaig veure una llumeta al fons, molt pàl·lida, quasi imperceptible. Em vaig acostar molt sigil·losament i quina va ser la meva sorpresa! una dotzena de cargols encerclaven una cuca de llum que anava canviant de colors, uns quants rats penats volaven pel damunt:
Havia descobert la “disco-jardí” dels animals de nit!

El xilofon boig .

Avui en Marçal havia de fer el seu debut com a bateria al grup “ Els Intrèpids”, era un concert important, d'ell depenia l'èxit o el fracàs del conjunt. Tenia preparat tot el material, tan sols quedava un detall, la seva parella que tocava el xilofon no estava d'acord amb les composicions que interpretarien, una discussió sense sentit, per culpa del director que era el que havia decidit el repertori. Comença el concert: les guitarres, la percussió, tot molt harmònic, però, en el moment àlgid de la interpretació, el xilofon aterra amb la marxa nupcial de Mendelson.
Tot un èxit no esperat, aplaudiments i repetició!

El cotxe nou.

     Que pinxos anàvem amb el nostre Renault Escènic. Automatismes de tot tipus, el detector de pluja, els llums sincronitzats, el control de velocitat, la radio estèreo, la comoditat per accedir-hi i un sens nombre d'avantatges, entre d'altres el poc consum de gasoil i la possibilitat de fer servir el sostre panoràmic de vidre ..., era tot una passada!
      El diumenge ens havíem de desplaçar als Pirineus. Fem el ple amb “biodiesel”. Ens aturem a esmorzar i plens del tot, engeguem el nostre Escènic. Un fum blanc i espès envolta el cotxe, els del restaurant surten amb un extintor, el nostre vehicle ha mort d'èxit, el “bio” se l'ha menjat.

La capacitat d'un avi.

     Veia la tele i escoltava amb interès un especialista en psicologia familiar: Sebastià Serrano. Parlava concretament del gran paper que tenim els avis sobre els néts:
      Som, diuen, el complement d'aquells aspectes de la vida que els pares no fan arribar als seus fills per falta de temps. Sona el telèfon...
– Avi, sóc l'Albert, pots escoltar-me uns minuts?
–Bé Albert, què passa?
–Com creus que jo puc oblidar-me que tinc un avi?
–Ja sé que no ens veiem i que estàs a prop, però no estic en condicions d'apropar-m'hi, t'estimo!
De cop em desperto d'un son inesperat, estava fent una capcinada a la butaca.

La muntanya del Montseny.

Als primers plànols, la torre de l'església de Sant Esteve, al fons un cel blau, la muntanya esquitxada de cases com de pessebre i petites ermites al costat d'algunes fondalades i boscos frondosos. Una renglera d'arbres marquen la carretera cap el Turo de l'Home, que és amb prous feines imperceptible. A la dreta,com una esquena d'ase, un pla, el de Santa Elena. Pins i arbres seculars marquen la silueta. És un balcó al Vallès i a la Selva , com si des de la seva estada volgués vetllar la vida dels que estem a la seva falda.
                                                                                                                                                                   
                                                                                                                                                                  Josep Ontañón Núñez

LA MOSCA

  Una mosca avorrida d'estar sempre al camp, surt decidida i emprèn camí a la ciutat. Allà s'atordeix tant, amb el trànsit dels carrers, que es cola dins una finestra, buscant la tranquil·litat, pobre mosca! S'ha posat en un despatx i com és entremaliada, s'entreté empipant al personal: a un se li posa a l'ull, a l'altre al forat del nas, tant empipa, tant empipa, que entre tots la volen matar. Mes la mosca, toca el dos i decideix, que aquí no hi ha qui visqui. Però, tot raonant pensa, que més val morta divertida, que no pas viure avorrida.

                                                                                                                                                                      Magda Barrios i Serra

Paco y sus inventos

Paco siempre está inventando cosas; algunas ya están inventadas… El día que inventó las cerillas, su madre le dijo:
–Hijo mío siento decirte que… las cerillas hace ya más de cien años que se están usando y que hace más de tres mil quinientos años que se inventó la primera.
Un día su madre se montó en el coche, para ir a la compra, pero no consiguió ponerlo en marcha. Llamó a su hijo Paco, y le dijo:
–¡Empuja un poco, no sea que la batería este baja!
Paco le respondió…
–A lo mejor es que la hierba del césped, que le puse en el depósito de la gasolina, aún no ha fermentado; pero ya verás cuando fermente ¡correrá más que ninguno!

SOCORRO

A Socorro, de pequeña, su mama la atiborraba de comer de lo que más gustaba: patatas fritas, patatas fritas, patatas fritas y pastas.
La niña estaba muy gordita, por lo que su madre estaba muy orgullosa y presumía que su hija estaba muy bien alimentada.
Un buen día, la niña se puso enferma y su mamá la llevó al médico, que tras mirarle los ojos y hacerle un reconocimiento, el Doctor le dijo a su madre:
–Esta niña tiene anemia, su hija padece de desnutrición.
Su madre exclamó:
–Imposible mi hija esta muy bien alimentada ¿Es que no ve usted lo gordita que está?
–Señora la gordura, ya es un signo de desnutrición. Además los análisis cantan unas carencias de: Proteínas, vitaminas y minerales…

Adiós juventud 

Diagnóstico, si sobresales con un Sí: seguro que la juventud se quedo atrás.
Si… Cualquier exceso en la cena, te hace no dormir y aumentar de peso.
Si… Cualquier cosa te irrita.
Si… El cabello te cambia, a color plateado.
Si… Intentas hacer el amor…Y casi siempre te quedas en el intento.
Si… Las comidas con sal te suben la presión.
Si... El comer jamón te sube el colesterol.
Si…Al agacharte te quedas, que no te puedes levantar.
Si…El café te produce insomnio.
Si…Te duermes viendo una película, y te despiertas justo cuando termina.
Si…Si necesitas gafas de cerca, de lejos y del sol.
Si…Sientes añoranza del pasado.
Si... Cuando vas a comprar dices: ¡esto ya no es para mí!
Si... Te molesta estar con gente.
Si… No tienes ilusiones por comenzar algo nuevo.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    Trini Viñas Cañadas: 2008

CONTE

  Estava engrescada a l'ordinador, quan de cop i volta vaig pensar:
“Quina gana que tinc! Ja es hora de sopar!”
Vaig anar a la cuina i... Oh, sorpresa! vaig veure sobre els fogons una pila de formiguetes que s'estaven menjant un paquetet de galetes que m'havia descuidat sobre el marbre. Les formiguetes en veure's descobertes es varen espantar molt, varen obrir uns ulls com plats, i em varen mirar amb cara de pena.
– Sou unes lladres! –els vaig dir.
– Es que tenim molta gana i son tan dolcetes!
Em varen fer llàstima, i vaig pensar:
Si les faig fora, passaran fred i gana i es moriran.
– Mireu cada dia us deixaré dues galetes, però no vull que aviseu les vostres germanes, veïnes, cosines ni cunyades ...
–No,no, paraula de formiga! –em varen assegurar.
I és que amb segons quines bèsties s'ha de vigilar: a veure si es fan les mestresses de la casa, i jo hauré d'anar al carrer.
                                                                             

                                                                                                                                           Maria Casanova Querol