Estimats amics,
Perdoneu-me haver-vos fet participar de les últimes engoixes de la mare, em vàreu servir de consol.
L'enterrament va ser un acte senzill, però emotiu, ja que a la llibreta de la mare -on escrivia cada dia el que feia, ja molt resumit i amb lletra tremolosa- vaig trobar-hi unes estrofes d'una cançó que semblava un desig...i vaig buscar uns músics que escoltant-me li varen posar la solfa. Està en el recordatori i en sortir tothom l'entonava... Aquests últims dies em demanava que li cantés  o recités el que m'havia ensenyat quan jo era petita. Deia que era més eficaç que la morfina.
Una forta abraçada
rosa mª
 
En parlar de la mare, tots coincidim, sabem que no n'hi ha  cap més de tan treballadora, tan bona, ni tan múrria. Ens ve gust de mel als llavis. Repetim una i mil vegades el seus contes i desitgem que mai ens els canviï. N'hi ha un que comença així:

Em truca i em diu:
–Abriga't bé!
No em vinguis a veure,
que fa molt fred!

Just aleshores,
no l'obeeixo,
vull un petó
i comprovar que...
el temps no passa!

Que al seu jardí,
sempre hi ha flors,
Que la cuina fa olor
d'ametlles i farigola.
Que en el garatge
llibres, minerals i fòssils
estan ben aparcats.
Que al menjador els
àlbums de fotografies
es bressolen,
amb les cançons
dels ocells adormits.
Que a l'habitació
un mirall mentider
em pica l'ullet.
Que  un calaix
guarda el  tresor:
cartes del pare,
que si em porto bé,
quan sigui gran,
un dia em llegirà.

Un mocador de flors
li emmarca la carona,
i el seu adéu és un:
Vigila, no corris, menja...!
Que vull que siguis
sempre feliç...
Oi que em creuràs?
Si ho fas així...
Arribaràs, tan bé com jo
als vuitanta sis!
5 de novembre de 2006

Senyor mestre està malalt: 
bé l'hauríem d'anar a veure!
Senyor mestre en té un neguit:
li tremola la barbeta!

Senyor mestre, senyor mestre,
procureu-vos adobar!
Que l'escola està tan trista
que en fa ganes de plorar.

Li direm que el blat ja és ros
i florida la ginesta.
Li direm que els ocellets
han fet niu a la finestra!

Senyor mestre, senyor mestre,
procureu-vos adobar!
Que l'escola està tan trista
que en fa ganes de plorar.

 ****
Mare nostra que heu canviat
altre cop de residència.
Digueu-nos si els angelets
també volen paciència.

Senyoreta, senyoreta,
trobarem tots a faltar:
La seva rialla dolça
i les ganes d'ensenyar!

Si ja en saben de llegir
i fan rodona la lletra,
Els podeu deixar jugar
amb les boires del capvespre.