L'ÀNGEL DE LA SUAVITAT

Va ser una tarda tranquil·la quan ell vingué. Tenia un posat afable, supremament serè. Somreia una mica mentre parlava. No era gens estrident, i mai no feia un moviment brusc ni es deixava dur per la intemperància. El seu gest i el seu parlar eren suaus, com una carícia.

-no menyspreeu mai la tendresa, amics -digué-. Sereu més eficients en la incidència amb una mica de delicadesa que amb tota la violència del món. No us deixeu dur de la ira, com els animals enferotgits. Vosaltres podeu parlar, i és amb la paraula i amb l'amor que heu de convèncer, que vencent només us trobareu amb un munt de runes a les mans.

L'àngel de la suavitat passava tan amable, tan serè i benigne, que a tots movia a estimar i a compartir. Qui no compartiria si l'àngel de la suavitat li hagués besat el front?

-Vine -em digué-, jo et duré al regne de la suavitat, on tot és amable. Allí trobaràs la pau, una pau dolça com el mar quan està tranquil.

Vaig anar amb ell fins en una terra nova. Res d'estrident no hi tenia cabuda, en canvi, tot el món de la suavitat i de la tendresa hi era present: la pau d'una nevada i la del cel estrellat, la tranquil·litat d'una posta i la delicadesa d'una flor o d'un cant, la suavitat d'una carícia, d'un somriure o d'una mirada. I a mesura que m'endinsava per aquella terra nova, comprenia que era amb la suavitat que havíem d'arranjar els conflictes i teixir la convivència.

I ell continuà caminant pel món i convivint amb els homes, ell continuà escampant arreu la tendresa amable i forta ensems. Passava enmig de les nostres terres llaurades o dels nostres carrers plens de tràfec, i a cada lloc per on passava, amb la seva sola presència, ho omplia tot de serenor. Sense alçar la veu, sense cap gest altisonant o violent, tranquil·lament, dolçament, anava sembrant la suavitat arreu, arreu.

I tots, al seu pas, ens sentíem una mica àngels.

Mercè Torta